LA PATRULLA DEL TIEMPO
The time patrol
(1991)

Poul Anderson

Editorial:
Ediciones Bl
(2016)

Col.lecció:
Nova

Núm: ---

Pàgines: 723

A vegades crec que Poul Anderson va ser un escriptor sense sort, o almenys sense tenir el reconeixement que es mereixeria. L'any 1954 va publicar una grandíssima obra com és La espada rota... el mateix any que un tal Tolkien treia El senyor dels anells. En el pròleg d'aquesta edició m'assabento que un any després, al 1955, va publicar la primera de les històries que integren La patrulla del tiempo, just el mateix any que un tal Isaac Asimov editava una de les seves obres magnes que fa ombra a qualsevol altre novel·la sobre viatges temporals: La fi de l'eternitat. I es clar, Poul Anderson va haver de competir amb aquests dos gegants... Ningú dubta de la capacitat i la prosa de l'autor però sí que és cert que lluitar contra aquests dos monstres com son El senyor dels anells i La fi de l'eternitat més aviat no l'ha beneficiat precisament.

L'actual edició de La patrulla del tiempo, publicada fa poques setmanes per Ediciones B a la seva col·lecció insígnia, Nova, és l'edició més completa que s'ha fet mai en castellà. I ho ha fet a tot luxe: Tapa dura, portada espectacular i sobretot, totes les històries dels viatges temporals protagonitzades per la patrulla del temps, un organisme creat des d'un llunyà futur per una poderosa raça -els dalenians- per mirar de mantenir sense canvis la línia de la història que els ha portat a ser la civilització que són ara.

Totes aquestes novel·les i contes ambientats en aquest univers estan protagonitzades en major o menor mesura (doncs a vegades apareix com a simple secundari) per Manse Everad, un agent reclutat a mitjans del s. XX per convertir-se en agent NO assignat; que significa ser un membre de la patrulla sense època concreta i que té potestat per intervenir on cregui que és necessari per salvar la història. Manse Everad serà els ulls de la patrulla en èpoques on existeix la possibilitat que algú canviï la història, sigui per accident o expressament.

No cal dir que els viatges en el temps no tenen una dinàmica hard, de manera que l'autor no s'entreté a dir-nos com funcionen les màquines temporals o quina tecnologia s'aplica i d'on prové. Simplement funcionen i porten ala membres de la patrulla a l'època i al lloc que desitgen. Es un exemple de ciència-ficció completament soft, volcada a la qualitat literària i a mostrar-nos el que Anderson realment volia: La recreació històrica i com modificar-la.

Anderson era un enamorat de la història i un narrador increïble. En obres com La nave de un millón de años on repassava la vida d'un éssers immortals o per exemple en la recentment recuperada La saga de Hrolf Kraki on planteja una fantasia història que adapta mites víkings, ens adonem que l'autor sap del què parlava... o almenys que es documentava força bé – tot i algun petit detall fora de lloc-. I la seva manera d'expressar aquest amor per la història del nostre món ha estat, en bona part creant les trames argumentals de la patrulla del temps. D'aquesta manera ens pot transportar al passat de forma instantània i jugar, especular amb el què podria haver passat si en moments claus s'hagués canviat la història. I curiosament, com que la història ja està escrita, aquestes possibles variacions es creen a partir de la invenció de les màquines del temps de forma que els trencaments històrics es converteixen quasi sempre en paradoxes temporals que la mateixa patrulla – o altres entitats- han provocat al viatjar a través del temps.

Perquè els agents del temps assignats, per exemple, són persones, estudiosos que viuen en èpoques passades cercant informació o estudiant les vides del moment, però a vegades alteren el curs normal de la història de forma significativa (els petits canvis ja són corregits de forma natural pel continum espai-temps). Podem trobar des d'agents que han suplantat personalitats de l'època, o altres que s'han vist en perill i han estat descoberts o també el cas de les alteracions històriques pel propi profit que realitzen de quan en quan una secta anomenada els exaltacionistes.

El fet és Manse Everard serà allí per intentar que les aigües torni al seu curs. I ho farà disfressat o no però sempre estudiant el terreny de forma que vulguem o no, aprendrem moltíssim de per exemple els fenicis, els gots, els romans o els inques per posar alguns exemples. Cert és que m'hagués agradat més presència dels exaltacionistes, almenys per poder equiparar els esforços de Manse Everard amb altres potències de la mateixa importància que la patrulla del temps.

Els relats i novel·les que apareixen en el present volum van ser escrites des de l'any 1955 fins al 1991. Estem parlant doncs de 36 anys de diferència. Es poden llegir en qualsevol ordre però potser val la pena seguir el que ja ens ve indexat al volum, especialment és interessant començar per “Patrulla del tiempo” (1955) que és quan Manse Everard és reclutat. Jo recomano llegir el llibre de forma pausada i fins i tot intercalant altres lectures entre conte i conte. Això dóna més frescor al llibre doncs si el llegiu seguit potser us trobareu en situacions que us fan pensar en altres que s'assemblen. Jo l'he gaudit durant cosa de cinc setmanes mentre llegia també 2 o 3 novel·les entre les pauses de les narracions.

Si ens posem a resumir breument les històries que integren aquest volum trobarem bàsicament situacions, un tan diferents totes elles, de com alterar la línia temporal establerta interactuant d'una forma o una altra amb els habitants de l'època. Ens endinsarem als regnes perses, a l'Àmèrica precolombina descoberta pel xinesos, a milions d'anys en el passat per contemplar processos geològics de magnitud mai vista, en universos ucrònics que semblen orbitar al voltant del món celta, a l'Europa antiga dominada pels romans però sota la perspectiva dels gots i altres tribus germàniques i també coneixerem els fenicis que van unir la mediterrània amb el comerç marítim o contemplarem les invasions espanyoles a l'imperi inca.

Potser les narracions que m'han agradat més serien “Delenda est” (tot i posseir un final massa precipitat), “Marfil, monas y pavos reales”, “El año del rescate” i molt especialment m'ha colpit “El pesar de Odín el godo” que crec és la millor història de la patrulla del temps – curiosament aquí Manse Everard quasi no participa-. Pel que fa a “Las cascadas de Gibraltar” és més intranscendent i potser “Estrella del mar” m'ha avorrit una mica . En tot cas són totes històries narrades de forma magistral i que valen totes ells molt la pena.

Eloi Puig, 06/06/2016