RIUS DE SAFIRS
(2024)

Marc Pastor

Editorial:
Edicions 62
(2024)

Col.lecció:
El balací

Núm: 882

Pàgines: 450

Els que seguim de prop la carrera literària de Marc Pastor, la present novel·la, Rius de safirs, ens retorna records de l’altra aposta africana que ens va portar —Ja fa onze anys— sota el títol de Bioko. Perquè tot i les evidents diferències en l’ambientació (entre les novel·les hi ha uns 100 anys de diferència) i de trama, ambdues comparteixen una visió increïble d’un racó d’Àfrica i d’uns fets que s’encabeixen clarament dins el cicle de novel·les de viatges en el temps que conformen el Corvovers on podem distingir-hi també la monumental Farishta —amb la qual, la present novel·la hi té vincles molt estrets— i la que ens toca de més a prop: Els àngels em miren

Encara que m’hagi atrevit a comparar aquesta novel·la amb Bioko, òbviament, el Marc Pastor ha escrit dues novel·les diferents tant en contingut com en forma. Si la primera la podíem considerar una aventura lligada amb fets històrics, en aquesta ocasió l’autor ens presenta un western contemporani en tota regla ambientat a un poble de Madagascar, un país que Pastor coneix en profunditat. I és que serà inevitable imaginar al personatge del tinent Tahiri com si fos el sheriff del poble d’Iakaka i intuir de seguida que l’Esmeralda, la misteriosa noia que arriba al poble, actua talment el Clint Eastwood a Per un grapat de dòlars.

Ilakaka, com comentava, és el nom de l’escenari principal d’aquest western: Un indret que de la nit al dia descobreix que posseeix enormes magatzems de safirs sota el subsol i conseqüentment això provoca l’arribada de buscadors i miners de tota mena. El crim organitzat també s’hi instal·la còmodament i està format per dos germans indonesis que regenten els respectius negocis de mal veure i que sembla que s’odien a mort; i per acabar-ho d’adobar també intervenen a la història els dahalo, els lladres de zebús de la zona que arran de la mort —gens accidental— del fill pròdig del cap de la banda s’incorporen a la tensa calma que viu Ilakaka.

Ja tenim presentats els clans conflictius. Pel que fa a la banda dels bons, tenim al nostre protagonista, el tinent Tahiri que és enviat al poble com a reforç per la onada d’inestabilitat que s’entrelluca a curt termini. Tota la novel·la serà explicada en primera persona pel nostre agent però l’autor també narra molts fets de forma indirecta tal com els escolta o els coneix... o els suposa el tinent Tahiri, i el cert és que se’n surt molt bé en aquest sentit.

No cal dir que la prosa d’en Pastor és molt ferma i ens atrapa de seguida. Intercala descripcions acurades sobre l’ambientació d’aquest racó de Madagascar del 1999 amb escenes de bons diàlegs i diverses escenes d’acció en forma de tiroteigs entre bandes i destruccions de mobiliari als pubs —saloons— de la població. La trama que teixeix al voltant d’Ilakaka i els seus safirs, però, navega de forma un tant descompensada al meu entendre. Sí que és cert que l’autor prepara molt bé el terreny  amb un preàmbul del nostre protagonista al present del 2023 i que poc a poc, ens submergim sense dificultat a la magnífica ambientació del Madagascar menys turístic, allunyat d’avingudes de baobabs gegants i les platges paradisíaques de Nosy Be. A més, els conflictes entre les bandes i els dahalo que s’inicien de forma fulminant amb una mort que el tinent Tahiri pretén encobrir en primer terme per guanyar temps, també resulta encoratjadora. Vaja, que l’autor ens serveix un escenari ideal per que s’esdevinguin cosetes

Tota aquesta primera part de la novel·la és molt digna i l’autor ens fa conèixer també diversos fets subtils que podrien encabir-se dins el gènere fantàstic encara que de forma que no afecta a la marxa del western. Arribem tanmateix al tram central de la novel·la, que potser és el més extens, entre tiroteigs, pactes, traïcions, enganys i manipulacions exercides per l’Esmeralda la narració es farceix d’acció durant bona part de la novel·la. Bones escenes, bons moments de tensió... però que s’allarguen en excés. Crec que l’autor en aquesta part central es torna un pèl repetitiu amb les morts per ambdós bàndols, en les converses a peu de barra o a les taules dels prostíbuls... i de fet juga una mica amb les expectatives del lector que no veu cap a on ens vol portar en Marc Pastor més enllà de descriure una venjança personal.

I és que de seguida intuïm —i sinó, se’ns explica més tard— que Rius de Safirs s’integra en el corvovers però com comentava i a diferència d’altres novel·les, aquest fet és circumstancial (la novel·la funcionaria igualment sense dependre de l’agència “Ефремов- Стругацки” (Iefremov-Strugratski) i quan es parla del tema és només al final de la novel·la i de forma una mica massa dispersa pel meu gust. A més, s’afegeixen altres inputs que no semblen tenir res a veure amb la trama principal i que desconcerten una mica —com la cerca de cert elm molt antic—. Tanmateix, les teories sobre el lliure albir o l’equilibri del contínuum temporal al viatjar en el temps tornen a aparèixer en aquesta aventura però de forma un tant despreocupada, com si no anés amb ella. I això que normalment aquests punts son els que Pastor tracta de forma més acurada. Aquí més aviat s’insinua tot sense concretar massa res.

“Vivim en una realitat mandrosa a la qual no agraden els canvis i s’hi resisteix tant com pot. Si la tensió és molt forta, però, els tolerarà a condició que siguin mínims.”

Tot plegat ens provoca una sensació estranya: Gaudim de la lectura i de l’ambientació exòtica però sovint desitgem que l’acció passi a un altre nivell i deixi la guerra de bandes. Esperem fervorosament l’encaix de la novel·la dins el corvovers però quan arriba el trobem una mica insuficient. El personatge més interessant —fora del narrador— com és l’Esmeralda ens atrau però no acaba de despertar-nos massa empatia, els elements fantàstics o de ciència-ficció estan difusament esbossats però no especialment integrats a la trama.

Com deia, una sensació discordant en l’estructura i certs plantejaments però en canvi molt afí en altres aspectes com la prosa i l’estil perquè he gaudit molt llegint la novel·la però també tinc la sensació que s’atura massa en diversos punts de la trama i que al final es precipita tot massa de forma condensada, per això la definició d’estar un tant descompensada. Però sigui com sigui, Rius de Safirs està escrita amb mestratge i amb la sapiència que ja acumula un dels principals autors de gènere fantàstic catalans. Potser aquí no s’ha lluït tant com a Farishta, però això no treu que també puguem gaudir d’aquest western situat a una illa de l’índic de la qual, sincerament, en sabem ben poc. I que sigui un western té mèrit doncs no és un gènere que es prodigui en excés en la nostra llengua. L’últim que vaig llegir va ser Perímetre del Jair Domínguez, i d’això fa set anys. Així, que més literatura de gènere popular si us plau!

Eloi Puig
03/12/2024