STARDUST
Stardust
(1999)

Neil Gaiman

Editorial:
Obscura Editorial
(2024)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 212

Traductor:
Lluís Delgado

Il·lustrador:
Oriol Hernández

L’any passat per aquestes dates nadalenques vaig prendre la sàvia decisió de llegir quelcom màgic, una obra que em traslladés a mons imaginaris amb delicadesa. Potser va ser fruit de l’esperit nadalenc, ja m’enteneu. Buscava una faula simpàtica, entranyable, que en dibuixés un somriure a la cara. I vaig llegir L’oceà al final del camí de Neil Gaiman. Va ser tot un encert, era exactament el que buscava tot i que resultà una novel·la més fosca del que m’havia esperat. Em va agradat tant que va figurar en el top 5 de les millors lectures del semestre a can Kraken i sembla que el públic català també li va semblar uns novel·la ben rodona doncs l’any passat va guanyar el Premi Ictineu a millor novel·la traduïda (per part de Lluís Delgado) com també a la millor il·lustració per a la seva coberta (obra d’Oriol Hernández).

Així que aquest any per Nadal també m’he reservat un altre conte de fades de Neil Gaiman: Estic parlant de Stardust, una obra molt coneguda de l’autor anglès, possiblement degut a la pel·lícula homònima del 2007 (protagonitzats pels llavors jovenets Charlie Cox i Claire Danes i per uns secundaris de luxe). El handicap d’aquesta novel·la és que al haver vist la pel·lícula abans sempre em venien al cap certes imatges que s’hi sobreposaven. Sembla mentida, per exemple, com recordes molt una escena del film (el personatge de Robert de Niro, el capità del vaixell volador) i que en canvi a la novel·la no tingui cap importància. Però el fet és que l’esperes igualment.

Però centrem-nos en les paraules i no amb les imatges. Gaiman va escriure aquesta novel·la al 1999, després de l’èxit de Neverwhere. Aquest cop s’endinsa en un conte de fades més literal que mai, una història d’amor, venjança, ànsies de poder i màgia. Molta màgia. La prosa delicada de Gaiman, amb un estil un tant clàssic, és perfecta i ens acosta a la vida de Tristan Thorn que en una nit de bogeria amorosa li promet portar qualsevol cosa a la noia que estima. El que ella més desitgi. En aquell moment cau del cel un estel fugaç i la noia li demana que li porti. Si ho fa, es casarà amb ell.

Cal incidir aquí que Tristan Thorn viu a Mur un poble que adopta el seu nom de la petita paret de pedra que el separa d’un camp i uns boscos molt especials. A través d’una obertura del mur es pot traspassar al món de les fades on la màgia i els éssers fantàstics viuen i on cada nou anys es permet l’entrada als humans als camps darrera aquesta barrera per comerciar amb l’altre món en un mercat molt famós. Tristan no ho sap, però ell ja té una estreta relació amb el món de les fades.

L’aventura del nostre jove enamorat, un cop ja a l’altre costat, es veurà immersa en un seguit de topades amb personatges estrambòtics, visions de lluites èpiques, enganys i un seguit de conjuntures que el portaran al lloc on ha caigut l’estel fugaç. Gaiman hi afegeix més suspens i emoció a l’introduir altres perseguidors de l’estel caigut: Per una banda una bruixa que desitja el rejoveniment del seu decrèpit cos i per altra un seguit de germans que necessiten l’estel per proclamar-se senyors d’un castell feudal (però només un d’ells pot reeixir en aquesta missió). Un estel caigut en el món màgic de les fades pot servir per moltes coses pel que sembla i sempre és molt cobejat..

Si bé Gaiman comença la novel·la de forma extraordinària, cal dir que cau en el alguns tòpics i problemes típics d’aquestes històries: La màgia, sembla que no tingui massa regles (o almenys aquestes son un tant difuses) i per tant l’autor es pot treure sortilegis o sorpreses de la màniga quan vulgui i sovint tenim aquella sensació d’abús del concepte de Deus Ex Machina. No em malinterpreteu: He gaudit llegint la novel·la però aquesta poca consistència entre el que pot fer o no un ésser màgic em treu una mica de la narració.

Per altra banda, un cop Tristan aconsegueix trobar l’estel, sembla que tot es precipiti massa de pressa. La tornada a Mur sembla un resum d’aventures que Gaiman no hagi tingut ganes o temps d’explicar-nos (i on sorgeixen sentiments que no tenim temps d’assimilar i ens hem de creure perquè sí). He trobat alguns capítols o passatges precipitats per abocar-nos directament cap al final.
 
Stardust és un bon conte de fades. Amb tocs foscos però utilitzant elements molt clàssics per portar-nos una història de caire modern però que no es desentén dels orígens i de les històries amb bruixes malèfiques, cavallers impertèrrits, petites criatures benèvoles o fins i tot un unicorn. Cert és que l’autor anglès també ens detalla fets desagradables seguint la tradició feèrica britànica. En conjunt és una història agradable que em reforça les imatges de la pel·lícula que comentava i que ens aventura amb la màgia i el sentit de la meravella més fantàstic tot i els defectes esmentats anteriorment.

Gaiman ens planteja aquesta història de forma coherent i segueix amb la tradició dels mons feèrics del Regne Unit, on els contes de fades son força obscurs, de fet. El concepte de les fades és allí molt més ambigu del que tenim al cap a la nostra latitud. Solen ser, de fet, més obscurs i dramàtics que no pas els contes que ens arriben a través d’altres formats. I si no, llegiu la trilogia de Lyonesse de Jack Vance per aprofundir en una obra clàssica o si preferiu quelcom més recent però també transgressor, proveu amb Entre extraños de Jo Walton.

Seguint amb aquesta mini tradició nadalenca, Stardust és una història ideal per somiar i sentir-se a gust llegint-la al costat d’un bon cafè mentre a fora fa un fred que pela. Tanmateix, crec que L’oceà al final del camí és una novel·la molt més fosca i aconseguida en aquest sentit i segueix sent la meva preferida de l’autor anglès.

Aquesta és la tercera obra de Neil Gaiman que ens porta Obscura Editorial, totes ells traduïdes per Lluís Delgado i seguint amb una línia d’il·lustracions a les cobertes i estil que em semblen francament encisadores.

Eloi Puig
12/01/2025