CATARSI 22

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2018)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 22

Pàgines: 60

Enguany s'ha celebrat (m'atreviria a dir que amb força èxit) l'any Pedrolo que conmemora el centenari del naixement de l'autor de l'Aranyó. Jo mateix m'havia proposat posar-me més al dia amb les lectures que tinc pendents d'ell però només he pogut contribuir amb la ressenya de Crucifeminació. A la II Cat-Con (Convenció Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia) també el vam recordar sota la batuta de l'Antoni Munné-Jordà. I la revista Catarsi no es va voler quedar enrere i ja al mes d'abril es va sumar a l'efemèride dedicant el número 22 al que amb tota probabilitat és l'autor català que més ha fet per acostar les lletres catalanes a la literatura de gènere. I per la banda que ens toca, especialment en l'àmbit de la Ciència-Ficció.

I els convidats per participar en aquesta Catarsi 22 són tot un luxe: per una banda els escriptors Salvador Macip, Jordi de Manuel i Ricard Ruiz i per altra banda estudiosos de la talla de l'Anna Maria Moreno-Bedmar i l'Hugo Camacho, un dels actuals editors i recuperadors de l'obra de Pedrolo.

Comencem per la part més literària: Tots tres autors han volgut retre homenatge a la figura de Manuel de Pedrolo a la seva manera, sota perspectives diferents que ara comentarem.

Salvador Macip ens presenta “Plàstic” un conte que explora altres possibilitats del clàssic de Pedrolo “Urn, de Djlnl” que trobem dins la imprescidible antologia Trajecte final. És un relat de caire intimista, molt ben narrat i dirigit a través de diàlegs escuets però plens de vida i que ens fa traspuar una barreja de sentit de la meravella i melangia per una cosa que s'està acabant. Una conversa terminal entre un escriptor, refugiat en una allunyada cabana, i un ent alienígena que l'ha visitat diverses vegades. M'ha agradat molt el to solemne però també d'amistat que gasta la prosa de Macip. Recuperant un personatge extraterrestre com és Url dóna peu a recordar alguns dels relats (i novel·les) més interessants del mestre Pedrolo que tracten sobre contactes alienígenes. Molt bé.

En canvi, a “Nit de segon orígen” de l'infatigable Jordi de Manuel, aquest busca més un joc de miralls i paraules amb algunes de les principals obres de Pedrolo amb una trama que l'homenatja tant des de la més pura especulació científica com també el recorda per alguns dels seus puntals ideològics. El conte ens transmet algunes de les idees polítiques de l'autor entorn a la llibertat i al preservació de la nostra llengua. Potser menys intens que altres relats de Jordi de Manuel però amb una vocació clara d'enaltir i seguir els cànons i la defensa que Manuel de Pedrolo va fer sempre del seu país i la seva llengua.

També Ricard Ruiz no va poder evitar sumar-se al reconeixement del centenari de l'autor i va escriure “Silents” un relat actual que marca una enorme correspondència amb idees i elements treballats per Pedrolo als anys seixanta o setanta. En aquest cas, l'al·legoria de Ruiz ens permet endinsar-nos en una peculiar secta que predica el silenci i que amb una trama intrigant ens trasllada al seu interior. El final, potser més a l'estil d'un Orwell que d'un Pedrolo, és colpidor. També m'ha semblat veure una picada d'ullet a l'actualitat catalana en especial pel que fa a tot allò que tufeja en algun que altre partit polític al qui no li agrada massa la llibertat d'expressió.

Però a la revista també hi ha hagut lloc per dos artícles que aporten més llum a la figura de Pedrolo: Per una banda “El 155 del mainstream de la cultura catalana a la producció del gènere fantàstic de Manuel de Pedrolo” d'Hugo Camacho. Un excel·lent retrat de l'obra més crítica de Pedrolo comparada també amb l'actualitat catalana del 155 (l'artícle va ser escrit l'any passat, durant l'esclat de la directiva 155 de l'estat espanyol per anul·lar l'autogovern català). Imprescindible no només pel paralel·lisme amb la nostra actualitat política sinó també per conèixer com els estaments oficials han apartat durant dècades la figura de Pedrolo per incòmoda en un autor amb idees que no eren pròpies del seu temps, massa avançades tant per a una dictadura feixista com també per a un establishment conservador català.

I nogenysmenys tenim també l'article d'una de les personalitats que més conèixen l'obra pedroliana: Anna Maria Moreno-Bedmar que ens presenta “La ciència-ficció de Pedrolo”, un repàs exhaustiu als contes i novel·les de l'autor que tracten les seves idees sota el prisma de la Ciència-Ficció. S'analitzen aquí, de forma breu però acurada, obres insígnes dins la seva producció com ara Aquesta matinada i potser per sempre, els contes que conformen Trajecte final o Successimultani, Totes les bèsties de càrrega, Introducció a l'ombra... i tants d'altres...

Així doncs, una Catarsi que ens aporta un número monogràfic dedicat a una figura incorregible que mai va voler seguir els corrents del mainstream general i que per sobre de tot va publicar allò que volia (quan podia) i sempre amb una intenció clara d'acostar els gèneres populars a una ciutadania a la qual li era mancada el dret a llegir literatura de gènere en la seva llengua. Per tot això i més, un any dedicat a Pedrolo fins i tot és poc. Esperem que tota la feina que han fet persones com l'Anna Maria Villalonga, comissaria al front d'aquest any que ara acaba hagi servit per despertar de la letargia a editors i especialment a lectors que encara no coneguin la riquesa de les obres, sovint anticipatives, de Manuel del Pedrolo.

Eloi Puig, 27/12/2018