L'ESTRANY
MIRATGE
(2021)

Enric Herce

Editorial:
Males Herbes
(2021)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 80

Pàgines: 303

Som-hi!

Aquesta expressió tan simple podria ser perfectament la porta d’entrada a qualsevol novel·la de l’Enric Herce i en especial, també, el crit de guerra que podrien cridar quan ens endinsem a l’intrigant i fosc subgènere del Ciberpunk. I es clar, si combinem a l’autor reusenc i aquest subgènere ens topem amb la sempre interessant perspectiva per una banda de rejovenir un producte literari que als anys vuitanta era el súmmum de la ciència-ficció i que ara semblava ja caduc i per l’altra d’acostar-nos-el en català una mancança (com tantes) dins la nostra literatura popular.

Som-hi!

Perquè, com comentava, ens cal energia per introduir-nos en un món d’alta tecnologia i recursos que ara només podem somiar, perquè tindrem davant nostre una novel·la exigent que no serà apta per a tots els públics i perquè l’Enric Herce no sol posar les coses fàcils al lector. Ens demana implicació i perseverança ja que no sempre intuïm cap a on vol anar a parar la novel·la, no sempre obtenim la informació necessària per llegir plàcidament.

Som-hi!

Perquè ara toca parlar amb certa profunditat de L’estrany miratge, la segona novel·la Ciberpunk de l’Enric Herce — tot i que Simulacions de vida ja en presentava elements— i que llegeixo després de les fantàstiques vibracions que em va produir el seu relat “Anit, el Martí va tornar a parlar en somnis”. Una novel·la que ha assolit la fita d’arribar a la final dels Premis Ictineu 2022 en la categoria de millor novel·la escrita en català.

L’estrany miratge ens porta una història ambientada en un futur no massa llunyà, on la tecnologia i els implants son el pa de cada dia. Els hackers informàtics i les grans corporacions tenen guerres virtuals que a vegades es traslladen a la realitat en una novel·la coral amb diversos personatges i múltiples escenaris. Toparem amb gent enganxada a una droga sintètica, el nyx, el quals somien el futur, quedarem atrapats per les xarxes, les intel·ligències artificials, les noves religions i creences i les corporacions, empreses titàniques que controlen  el món, que governen i estableixen les seves lleis.

To això i més és el Ciberpunk d’Herce. Un món on res és senzill i on tot sembla desenfocat. O almenys aquesta és la sensació que tenim en un primer capítol on tot va massa ràpid i on l’autor ens transmet la seva energia trepidant. Poc a poc, però, controlarem aquesta visió poc precisa i ens centrarem en una trama que dona poc aire al lector i que comença amb un encàrrec d’eliminació senzill però que comporta que algú posi preu al cap de les hackers que l’han efectuat. I és que ha mort l’hereu d’una de la megacorp Holloway-Ikeda, una de les empreses terrestres més importants. Però aquest és només el punt d’inici d’una història que juga entre les ombres de la novel·la negra i d’aquesta ciència-ficció ciberpunk i que poc a poc assolirà fites més agosarades amb una intrigant trama que em recorda a diversos contes recents que vaig llegir de Ken Liu a La chica oculta al voltant d’un tema clau: El futur de la humanitat a través de les lluites intestines de les xarxes i les IA’s que poden controlar-les. En definitiva una evolució de la humanitat que pot desembocar en catàstrofe.  

Seguint una mica amb l’estil que ja va mostrar-nos a Estació Boira, aquesta és una novel·la estranya, distorsionada. Per exemple, Herce descriu de manera notable una ambientació excel·lent dels barris baixos cap al final de la novel·la i en canvi al principi de la història sembla dirigir les energies a la fita d’unir un mosaic d'idees i personatges dels quals no en veus el dibuix, el resultat, fins molt més endavant. El món al revés. A l’autor li agrada teixir la realitat de les seves novel·les de manera inconnexa, no, aquesta no és la paraula, més aviat seria no lineal, amb salts cap endavant que abasten fins a dues generacions de hackers i inadaptats protagonistes i que ens presenta, a més, una mica l’evolució del sistema virtual en aquest salt de generació.

En aquest visió futura, els elements especulatius de control de la població no només venen a través de la tecnologia. També les noves creences religioses comporten conseqüències a nivell global. I deriven amb pràctiques distòpiques. Un exemple n’és la creació de l’Agència de bons costums virtuals, una censura pura i dura que contrasta amb la llibertat amb què hackers i altres professions del món virtual actuaven abans.

Crec sincerament que aquesta és una novel·la més reeixida que l’anterior obra d’Herce. Potser perquè l’he trobat més acabada, més rodona. Tot i així encara em costa a vegades seguir la trama amb comoditat i especialment empatitzar amb els seus personatges (el fet que Herce tendeixi a escriure novel·les corals és un handicap en aquest sentit) però sigui com sigui, l’Estrany miratge aporta bones dosis d’emoció i de submergir-nos en aquest univers tecnològic que va ençatar William Gibson amb El Neuromàntic ja fa moltes dècades.

Enic Herce és fill d’aquells vuitanta, dels seus ordinadors Commodore o Amstrad (i també dels MSX que com tothom sap molaven molt perquè triomfaven al Japó), d’aquells primers intents per anar més enllà del que un ordinador assegurava podia fer. Encara no existia la xarxa de xarxes però la imaginació del que podríem assolir sí que hi era, i es disparava en les nostres ments. La literatura ciberpunk llavors fluïa pel món anglosaxó (només cal fer referència a noms com George A. Effinger per exemple) però a casa nostra ens havíem de conformar amb algunes pel·lícules futuristes i poc més.

Tant de bo haguéssim tingut llavors novel·les com aquesta, acostant-nos al futur que s’entreveia aleshores, al ciberpunk de forma natural i en la nostra llengua. Però val més tard que mai!

Som-hi!

Eloi Puig
11/03/2022