MAMMALIA
(2024)

Elisenda Solsona

Editorial:
Males Herbes
(2024)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 113

Pàgines: 366

Quan una autora destaca de forma especial en la narració de format curt com és el cas de l’Elisenda Solsona, un espera frisós saber quan s’atrevirà amb la primera novel·la. Com comentava, fins ara l’autora era coneguda pels seus relats, recopilats a reculls com Cirurgies —un antologia de microcontes—o Satèl·lits, aquest darrer volum, sense anar més lluny es va endur el Premi Ictineu a millor antologia i a millor conte per “Engranatges” que no és poca cosa. Tampoc cal oblidar, tanmateix, relats excel·lents que han aparegut en altres reculls corals com “Escates i tiges” a Contes per al (des)confinament, el “El vent solar” a Freakcions 7 i “Perennifolia” a Narranación 7 que ja tractava de forma intensa el tema que ens ocupa en la present novel·la.

Com veieu, em puc declarar un gran seguidor de l’autora d’Olesa de Montserrat, la qual encara no m’ha decebut mai amb els seus textos. I ara, amb Mammalia, cinc anys després de publicar el seu últim recull, torna a Males Herbes per portar-nos aquesta gran novel·la que s’endinsa a través d’un escenari catastrofista en un tema molt sensible com és el de la maternitat.

Mammalia ens situa en un futur proper, d’aquí a pocs anys, en un ambient depriment en molts aspectes. El primer que crida l’atenció és que diversos volcans fa temps que han entrar en erupció i el món pateix episodis de pols i cendra. A més, les pluges sovint porten pedra de grans dimensions. Encara es poden gaudir de dies assolellats però en definitiva, la majora part del trànsit aeri s’ha aturat i els desplaçaments son infreqüents. El fred cala als ossos i la sensació d’aquests anys és de tristor i pessimisme.

El fet que el gris ompli els colors del paisatge i la cendra els narius de les persones pot ser un reflex perfecte dels ànims de l’altre gran problema que assota el nostre món en aquest futur proper: El nivell de fertilitat en les dones ha baixat a uns límits alarmants. Només un 1% de les dones conceben fills de forma natural i sense riscos. Amb els anys, les parets de l’úter femení sembla que s’han aprimat de manera molt perillosa i això provoca que molts parts acabin en desgràcia o que molts nens neixin amb deformitats. En aquesta actualitat només es concedeix a les dones una oportunitat de concebre fills i sempre després d’un minuciós examen per determinar si està preparada. I només ho podran intentar una vegada.

Elisenda Solsona concep aquesta novel·la d’ambientació clarament catastrofista reflectint, segons paraules de la mateixa autora, una experiència personal al voltant de la maternitat que pot trastocar els esquemes de qualsevol persona: El fet de no poder decidir lliurement si vols ser mare o no. En aquest cas condicionat per un escenari completament desfavorable i d’aires distòpics que vol profunditzar en aquest malson que pot ser la infertilitat en una parella.

Però atenció! Lluny de buscar cap melodrama o una història de caràcter sensibler, l’autora ens presenta una trama típica d’un thriller i amb un misteri que ens persegueix des del començament, el de l’origen de la Cora, la protagonista indiscutible d’aquesta història.

Mammalia s’estructura en dos moments diferents de la vida de Cora, farcits de breus capítols dedicats a altres personatges —sovint sense nom propi— que ens ofereixen visions esbiaixades sobre el misteri de la identitat de la noia i del perquè sembla que s’amaguin les proves o els indicis dels seus pares biològics.

A la primera part, Cora, una noia independent, vital però repleta de petits traumes i sentiments de falsa nostàlgia, repassa la seva estranya infantesa parlant amb la seva parella: De com de petita va viatjar a la Catalunya Nord amb el seu pare i la xicota d’aquest, la Sara. I de la cova amagada on es va posar a recer d’una pedregada sobtada i les estranyes pintures rupestres que hi va trobar. Poc a poc, anirem descobrint el passat de la Cora amb aquests records i molts d’altres que ens empenyeran a seguir llegint sense parar aquesta curiosa i pertorbadora trama.

Perquè Solsona ens atrapa des de ben al començament però no només per la intriga creixent sobre la feina del pare de la Cora, l’estranya desaparició de la Sara, les petites casualitats, els personatges enigmàtics que trobem en els capítols curts, o pel que percep al seu voltant mentre és de vacances en aquell poblet a l’altra banda dels pirineus. No, l’autora també ens acarona amb una prosa que té una fluïdesa excepcional i que ens trasllada al passat i al present de forma continua sense que te n’adonis. És un ball harmònic replet de sensacions que tant pot acostar-nos a un record divertit d’infantesa com a una sensació d’angoixa inexplicable.

Quan acabem aquest preàmbul ens situem al present, amb una Cora, que a l’igual que el clima que l’envolta, ho veu tot gris i sense sentit. Massa misteris l’han acompanyat des que el seu pare la va adoptar. No va conèixer la seva mare ni pare biològic i mai n’ha sabut res.  Ni el perquè té una cicatriu d’una operació del cor de quan era un nadó, ni tampoc ha superat el trauma de perdre a la Sara, la novia del seu pare, quan ella era petita i que va ser el més semblant a una mare que va tenir mai.

La Cora, però, trobarà una pista que la pot dur a descobrir més sobre el seu passat i de retruc sobre la seva identitat. Potser l’autora en aquesta segona part es pren les coses amb més calma i tenim la sensació que ha perdut el rumb doncs no entenem on ens vol portar. Lògic perquè el que ens espera a la darrera part és un gir de guió espectacular, magnífic i que ens destarota qualsevol presumpció de qui va ser realment la mare biològica de la Cora.

La novel·la també és un cúmul d’al·legories sobre la maternitat i sobre el naixement: La cova com una metàfora d’una llar segura i també d’un úter calent on t’hi sents a gust i segur. Però també pot representar la lluita per viure, per sorfir a un nou món. Un exemple: Hi ha un moment que un personatge s’arrossega per una túnel estret i feréstec, un passatge que l’intenta retenir i sembla que no el deixi anar i aquest personatge finalment surt per un forat cap a la llum, amb la pell esquinçada i la sang rajant de les ferides, però emergint cap a la vida, talment fos un nadó.

També és una novel·la crítica i que mostra algunes tendències actuals sobre els nous naixements. A Mammalia, no només existeixen els problemes d’infertilitat a escala global, sinó també s’exposa el que pensen les dones joves d’aquest futur quasi sense nadons, obligades a donar òvuls a clíniques i fer-se revisions per conèixer el seu grau de possibilitats de ser fèrtils. La mateixa Cora i la seva parella debaten obertament del fet de voler o no ser mares. Hi ha moments que sembla que la Cora ho desitgi amb totes les seves forces, d’altres en canvi, se’n vol desentendre, però al final el més important és el poder de decisió sobre un fet tant vital com això. Per tant, la novel·la actua tant com a un postulat crític com també com un text reflexiu al voltant del concepte de la maternitat. 

Una novel·la que, com comentava, balla suaument amb nosaltres, ens transporta a altres èpoques, a records simples i a ferides obertes, però també ens retorna constantment a un present ensopit i decolorat, una simfonia de contrastos amanida per un mal temps etern. Però sempre sota un ritme constant que pràcticament no decau mai i que ens condueix cap a una trama final que ens esclata al front i on descobrim fins on pot arribar el poder de la imaginació de l’Elisenda Solsona.

La Cora ha estat tota la seva vida fent un recerca sense saber què buscava realment. Un passat? Una identitat? Una mare? La resposta la trobarà finalment i no serà la que s’esperava —ni nosaltres tampoc— però alhora albirarem una història tendra i eminentment maternal en tota aquesta aventura que ens porta del Baix Llobregat al Conflent, del present al passat, del desengany paternal a una abraçada inesperada.

Eloi Puig
16/11/2024