VAPOR NEGRE. BARCELONA STEAMPUNK 1911
(2023)

Diversos autors

Editorial:
Clandestina
(2023)

Col.lecció:
crims.cat

Núm: 75

Pàgines: 328

Il·lustrador:
Carlos Acedo

L’any 2011 Jordi Font-Agustí va publicar la novel·la La febre del vapor arran d’haver guanyat el Premi Pedrolo. De retruc, l’any següent venceria també en el Premi Ictineu en la categoria de millor novel·la de ciència-ficció escrita en català.

La premissa d’aquella novel·la consistia en especular sobre una nova tecnologia desenvolupada a través d’una aigua hipercalòrica descoberta a Catalunya a començaments del s. XX. Una tecnologia que propiciava que l’aigua, quan bullia, produïa vapor a 1000 ºC. Ens trobàvem davant d’una de les primeres novel·les steampunk catalanes que —com no podia ser d’altra manera— flirtejava també amb la política i amb els convulsos moments en una Barcelona sacsejada per l’anarquisme i diferents moviments polítics i socials. Tot i que la novel·la és, sincerament, força reeixida, em vaig quedar amb l’interrogant de si se’n podria haver tret més suc encara.

És possible que aquesta mateixa pregunta voltés pel cap de Jordi de Manuel i Àlex Martín que son els editors que han propiciat aquesta aventura que és Vapor negre. Barcelona steampunk 1911, una antologia de contes de diversos autors — m’atreviria a dir que tots ells, de renom— que han pretès engrandir l’univers steampunk que Jordi Font-Agustí va recrear en la seva novel·la, La febre del Vapor. Però no es tractava d’una simple composició de relats amb una temàtica similar. No. Els editors van voler desenvolupar l’antologia dirigint als escriptors perquè parlessin entre ells per aprofitar personatges, idees, escenaris i així embolcallar l’antologia d’una estructura sòlida on no hi hagués contradiccions entre obres. El suggeriment dels editors fou acatat amb fermesa i això ha donat lloc a una antologia en forma de fix-up que compleix perfectament amb la seva idea original: explotar i eixamplar l’univers original de La Febre de vapor.

Onze relats i onze autors s’uneixen, doncs, per oferir-nos novel·la negra enmig d’una ucronia Steampunk en tota regla. Grans noms de la novel·la policíaca i de la ciència-ficció en català que han aportat relats que podeu llegir —s’aconsella— en l’ordre que apareixen al llibre i on la coberta dissenyada per Carlos Acedo ens informa perfectament del que trobarem a l’interior. Per cert, nota per l’editorial: s’hagués agraït trobar un índex amb els relats i autors al començament o al final de l’antologia.

Per a dur-ho a terme es van fixar dos relats que obririen i tancarien el cicle. El primer relat funciona molt bé com a pròleg i està escrit pel mateix Jordi Font-Agustí: “La ciutat hipercalòrica”, una molt bona introducció al seu univers i l’estat de les coses en aquesta Barcelona del 1911 que és mirada amb enveja per les potències mundials i pel govern espanyol. El darrer conte és del mateix Jordi de Manuel, es titula “Reichenbach” (sí, les cascades on va morir en Moriarty) i és tot un exercici per sincronitzar aquells serrells dels relats que no han quedat del tot clars o que necessitaven una explicació i una coherència final. Magnífica idea, per cert i sí, De Manuel se’n surt molt bé del repte.

Però anem una mica als contes: Barcelona és, en aquest 1911 alternatiu, una ciutat transformada, moderna, quasi bé futurista sota la mirada de l’època.

(...) “una Barcelona antiga exultant de modernitat i ennegrida pel vapor negre” (...) diu Andreu Martín al relat “L’estrany camió de bombers”

Però també és una Barcelona on s’amaguen interessos de tot tipus i que canvia en pocs anys transformant-se en quelcom desconegut pels seus habitants (una metàfora del que passa a l’actualitat). Ho defineix perfectament en Salvador Macip en aquest fragment de “L’última copa”:

(...) “Veu perfectament, això sí, les rondes aèries, i els autogirs que embruten a tothora el cel, com mosques rondant un cadàver encara calent. Veu les noves indústries que han florit com bolets verinosos als afores, torres gegantines amb grans dipòsits d’aigua al capdamunt, i les xemeneies que en surten pel costat i escupen un fum entre blanc i gris, que els donen aspecte d’eriçons distorsionats. Són els fills de l’aigua hipercalòrica, el càncer que ho està podrint tot”. (...)

Hi trobarem, com comentava abans, personatges compartits en una història comuna que es centra tant en la seva vessant negra com en la de ciència-ficció, tant en resoldre una sèrie d’assassinats com en l’espionatge per cercar la font de l’aigua hipercalòrica per part de les potències estrangeres. Alguns exemples son l’Emma Brotons, enginyera i inventora, o en Edgar Perot, investigador privat que treballa per Enric Prat de la Riba (futur president de la Mancomunitat de Catalunya) i també sicaris, espies, forenses o femmes fatals (incloent la mítica Mata Hari), personatges històrics o ficticis, però que tots ells poblen els contes de Vapor Negre. Una altra bona idea: Al final dels relats hi ha un glossari de personatges per ajudar al lector a referenciar-los degudament.

He comentat anteriorment que els contes formen un fix-up, ho sigui que junts son quelcom més que de manera singular. Això és indubtable però en porta a parlar d’un fet que crec que és rellevant: la majoria dels contes no funcionen per separat. Es poden llegir de forma individual però llavors queden escapçats, fora de context i sense massa recorregut. Tots ells estan notablement escrits però l’estructura tan peculiar que han creat els editors propicia que, deixant de banda alguns casos concrets com per exemple el relat del Salvador Macip, “L’Ultima copa”, o el de la Teresa Solana, “El bé major” que funcionen perfectament en solitari, la resta estan lligats explícitament al conjunt que és Vapor negre.

Això significa que veig als relats més com a capítols d’una novel·la escrits amb més mans que la deessa Kali, que no pas com a històries independents. Això no té res de dolent però és una conjuntura que voldria destacar. Però hi ha un fet que m’ha trasbalsat més i que és primordial. Encara l’estic paint: I és que deixant de banda l’especulació científica i social que significa posseir una tecnologia del vapor única al món i com de lluny poden arribar els invents i les armes dissenyades per funcionar amb aquesta aigua hipercalòrica, el fet que un dels invents sigui una màquina del temps m’ha deixat una mica fora de lloc. Entenem-nos: Soc un fan de les històries sobre viatges temporals però potser en aquest univers, que semblava especular més al voltant del terme tecnociència, ha fantasiejat amb un recurs que m’ha allunyat una mica d’aquesta Barcelona alternativa atorgant un aire d’irrealitat que xoca amb l’esperit de la novel·la original. I és que la màquina del temps és utilitzada en diversos relats i és una peça fonamental en la història conjunta.

Així doncs, torno a esmentar que Vapor negre, tot i ser una antologia de relats, l’he assimilat més com una sola novel·la composta de capítols escrits per diferents autors. M’és difícil repassar-los com faig normalment— cada conte per separat— perquè com us deia, els veig massa entrellaçats amb la trama de rerefons i no com a històries individuals. Depenen massa els uns dels altres.

Cal dir que de forma general els relats tenen bon ritme, alguns amb més èmfasi per l’acció (“L’estrany camió de bombers”) d’Andreu Martín, d’altres per el suspens com “Utopies” de  Margarida Aritzeta o la tensió del relat més rodó del recull: “L’última copa” de Salvador Macip. Però també cal esmentar els relats que han aprofundit més amb el sentit de la meravella que pot oferir una màquina del temps: Des de les paradoxes clàssiques que veiem a “El bé major” de Teresa Solana a l’especulació més política i mediambiental que trobem a “L’atracció apassionada” de l’Antoni Munné-Jordà.

La peculiar situació política d’aquesta Barcelona i Catalunya que desperta animadversió a l’estranger i òbviament a la capital espanyola, repleta d’espies, agents secrets i que mostren bé l’època es veu ben reflectida amb “Safira” de la l’Empar Fernández o l’esmentada “Utopies” de la Margarida Aritzeta i “Les amistat perilloses” de Susana Hernández, al que li veig un problema amb els canvis d’escenari sense espais separadors i els diàlegs un tant fluixos.

Carme Torras, per la seva banda, introdueix elements de tecnologia aplicada provinent tant de l'aigua hipercalòrica com de la seva encomiable imaginació a "El temps sota sospita".Sí, els autòmats també formen part d'aquesta Barcelona alternativa!

Pel que fa als contes que s’enfoquen més de cap a l’investigació dels assassinats cal destacar a l’Inés Macpherson amb “La marca del temps” que ens porta a la utilització de noves tècniques forenses (aquí hi veig, potser, un homenatge de l’autora a Jules Verne i l’optograma que apareixia a la novel·la Els germans Kip) o la petjada que ens deixa el mateix Jordi de Manuel amb l’epíleg que és “Reichenbach”.

El millor de tot, però, és que aquest experiment ha funcionat bé. I que ha obert portes dins l’univers steampunk que va imaginar Jordi Font-Agustí. I son portes temptadores per continuar experimentant o evolucionant aquesta Catalunya que té el poder energètic més gran del seu temps però que paradoxalment això li pot portar molt problemes futurs. Jordi de Manuel ho resumeix a la perfecció amb aquest soliloqui que fa l’inspector Edgar Perot a les darreres pàgines:

“Amb les mans al volant i la vista fixa a la carretera, endevino els fronts oberts contra l’aigua hipercalòrica: milers de treballadors que no volen perdre la feina; una colla de ricatxos, que ha invertit en l’electrificació, que veuen l’aigua hipercalòrica com una amenaça; i el Govern Civil espanyol, que tem la sedició imminent de Catalunya sustentada per la seva hegemonia energètica”

No és el primer cop que una sèrie d’escriptors treballen conjuntament per especular sobre una Barcelona fictícia. Recordem l’experiment de Barcelona 2059. Ciutat de transhumans, però sí que és el primer cop que s’intenta dotar a Barcelona d’una visió steampunk i per tant retrofuturista des del punt de vista de diversos autors (a nivell individual, Jaume Valor ja ho va fer a la notable Les causes invisibles i a La república penumática), sense renunciar a la història coneguda i als aspectes tant interessants com la política i els moviments socials. Aquesta antologia podria significar tota una revolució steampunk a casa nostra si continua ampliant-se!

Eloi Puig
10/03/2024