ELS VENTS DEL TEMPS
Up the Line
(1969)

Robert Silverberg

Editorial:
Editorial Chronos
(2020)

Col.lecció:
Tràntor

Núm: 02

Pàgines: 326

Traductora:
Maria Rosich

Altres edicions:

ESPANYOL:
1990 Miraguano. Futurópolis, 23

M’he esperat un temps prudencial des que vaig llegir el meu darrer Silverberg —La torre de cristal— per atacar aquesta novel·la que en tenia moltes ganes. Volia deixar un petit espai, unes setmanes entre les lectures perquè no m’influís en la meva valoració. Vist el breu —però espectacular— recorregut de la nova editorial Chronos estava segur que l’encertarien amb la proposta; a més, Robert Silverberg és un dels autors que més ha influït en la meva manera de veure la ciència-ficció, un dels grans, i un dels meus preferits. Però encara hi havia dues característiques més que em cridaven l’atenció: El fet que l’autor hagués escrit la novel·la al començament de la seva efervescència com a autor de culte — ja he comentat moltes vegades que aquests cinc o sis anys entre 1968 i 1972 són l’època més explosiva de Silverberg— però també que per primer cop llegiria una novel·la de viatges en el temps (un dels meus sub-gèneres preferits) de la mà del mestre.

A les dècades dels cinquanta i seixanta hi ha un munt de novel·les de viatges en el temps. Des d’aproximacions amb missatge crític com Escorxador 5 de Kurt Vonnegut, el sentit de la meravella que desplega Asimov amb La fi de l’eternitat o les aventures desenfadades de Heinlein amb Puerta al verano. És, precisament, en aquest darrer exemple que voldria fixar també la novel·la de Robert Silverberg: Els vents del temps. No per cap semblança argumental sinó per la força, l’energia que desprenen ambdues i per la fixació que tenen amb les paradoxes temporals.

L’any 2059 la societat terrestre és una mica diferent a l’actual... però tampoc ha canviat massa (potser més que al 1969 quan va ser publicada la novel·la). Han variat alguns aspectes, es clar: És un futur sense alcohol però amb esniferies a cada cantonada per drogar-se a gust. Existeix el pagament per empremta dactilar i la possibilitat de realitzar canvis genètics a la carta amb els teus descendents, cosa que evidencia el caràcter visionari de Silverberg. Mireu aquest fragment:

Ens va impactar profundament la lletjor de la gent línia amunt. Sabíem que aquí no hi havia genetistes ni microcirurgia cosmètica i que si algú hagués parlat de genètica estètica l’any 1935, hauria estat considerat part d’una conspiració feixista o comunista contra els drets als homes a tenir nens lletjos; però malgrat tot, no podíem evitar sorprendre’ns i consternar-nos davant de la profusió d’orelles desiguals, marques de verola, dentadures torçades i nàpies enormes que exhibien aquestes persones no programades ni editades.

Però on potser la societat ha experimentat una evolució, una transformació més inesperada, és en la llibertat sexual que és una constant en tota la novel·la. Parem màquines un moment: Recordem que Silverberg escriu la novel·la en plena revolució hippy i el sexe es pren com una manera més de protestar en aquesta contracultura seixantera. A Els vents dels temps les relacions sexuals són completament desinhibides, valoren el mestissatge, la llibertat individual i fins i tot en algun moment s’acosten perillosament a la pedofília. No és el primer cop que detecto aquest tarannà tan marcadament sexual en una obra de Robert Silvererg. Per exemple a l’excel·lent conte “En grupo” (que podeu trobar a la revista Gigamesh 43), l’autor explora la sexualitat des de perspectives molt diferents. Tot aquest preàmbul el comento per contextualitzar una mica una obra que si bé els viatges en el temps són el seu plat fort, també ofereix pinzellades sublims d’especulació científica tant des del vessant tecnològic com del sociològic.

Tornem a la novel·la: Si una cosa no ha canviat massa amb aquest futur del 2059 que ens proposa l’autor és el tsunami desbocat que és el turisme. I aquí rau el punt de partida de l’obra: Els viatges en el temps són una realitat i existeixen nombroses empreses turístiques que et proporcionen la possibilitat de viatjar a punts concrets de la història en tours guiats per contemplar esdeveniments clau (i també de més prosaics) amb un simple aparell que et permet desplaçar-te pel temps (no per l’espai) fins al lloc desitjat. Però cal tenir molt en compte les possibles paradoxes temporals! Per evitar que la història canviï accidentalment —o intencionadament— també existeix una patrulla temporal que vetlla per que això no ocorri mai. Una idea que podem trobar en altres obres com La patrulla del tiempo que ens oferia Poul Anderson uns anys abans.

Sí senyor! Robert Silverberg ens posa la mel als llavis, ens anima a viatjar a través del temps i a més es preocupa de perfilar també una altre agència que s’encarrega d’arreglar qualsevol  desviació de la història. Què podria sortir malament? Això mateix es pregunta el nostre protagonista, Judson D. Elliot, un noi cansat de la seva vida anodina en un despatx que s’aventura a formar-se com a guia temporal especialitzat en la ciutat de Bizanci... o Constantinoble... o Istanbul (depenent de l’any en que es trobi, es clar). La seva passió per la ciutat —que s’evidencia també en l’autor a través d’altres obres— l’empenyerà a viatjar, primer com a aprenent i més tard com a guia d’avorrits turistes que només desitgen veure sang i destrucció. Aprendrà que existeixen diversos tipus de paradoxes com per exemple la paradoxa de l’acumulació (on descobrirà diversos Juds al mateix lloc i moment mostrant els mateixos edificis històrics a diferents turistes temporals), o paradoxes de discontinuïtat on potser es posarà a parlar amb col·legues que encara no el coneixen tot i que en el futur són amics...

Sílverberg no només realitza un treball detalladíssim de com i perquè es poden produir aquestes paradoxes sinó que força la màquina fins a límits increïbles perquè ens enganxem a una de les millors històries de viatges en els temps que recordo (estructuralment). L’autor aporta una narració en primera persona fascinant, amb diàlegs plens de força marca de la casa i amb una energia que es desborda per la novel·la en poques pàgines. A més, l’extensa documentació sobre la ciutat de Bizanzi/ Constantinoble és esfereïdora: detallista i plena de vida, sigui del període que sigui.

Però com comentava abans, el sexe és un tema que atrau a Silverberg i en aquesta novel·la es deixa anar com un murri. Un dels companys de Judd és en Metaxas, un veteraníssim guia que fa i desfà al seu gust sense mai alterar la història però sí aprofitant-se d’ella. Una de les seves obsessions és anar-se’n al llit amb avantpassades seves i aquest tarannà és força ben acollit per altres col·legues de professió. Judd descobrirà que posseeix avantpassats a la ciutat i el que comença com una tímida atenció al seu arbre genealògic desembocarà amb passió desenfrenada per una particular multirebesàvia seva: Pulquèria Ducas.

També és cert que Silverberg es recrea en els coneixements que posseeix de Bizanci i que la fascinació inicial en algun moment es veu esmorteïda per un ritme que s’acomoda a recrear escenes del passat mentre subtilment ens proporciona informació sobre els problemes de viatjar en el temps. De fet, el lector espera durant tot el llibre la gran paradoxa, la desviació, el conflicte que esperoni la trama. I aquest arriba, naturalment, potser un pel massa enllà en la novel·la però assoleix de sobres les expectatives creades.

Què podem esperar d’aquesta novel·la doncs? Una aventura a través del temps centrada en els diferents períodes d’una de les ciutats més fascinants del món, narrada de forma dinàmica i desimbolta, amb aportacions originals d’un autor en estat de gràcia. Els capítols curts i la predisposició d’esperar allò inevitable de qualsevol novel·la de viatges en el temps la fa molt entretinguda encara que en algun moment baixi el ritme i la fa especialment recomanada per aquells que busquen escletxes en les trames temporals per mirar de caçar a l’autor. No ho aconseguireu, Silverberg és un gat vell i se les pensa totes.

He xalat molt, especialment en els capítols inicials i els finals amb aquesta esbojarrada aventura d’història, sexe, passió i paradoxes a través de la veneració a una ciutat que fou centre del món i punt de trobada entre orient i occident (i que encara ara compleix bastant aquesta funció).

Llegir a Robert Silverberg és sempre un plaer. Poder fer-ho en català encara més. Aquesta és la tercera vegada que es tradueix la seva obra després de L’Home dins el laberint i La porta dels mons. Tan de bo l’editorial Chronos aposti per rescatar més novel·les d’un dels darrers mestres que ens queden de la new wave de la ciència-ficció.

Eloi Puig
16/12/2020