SOLDADO DE LA NIEBLA
Soldier of the mist
(1986)

Gene Wolfe

Editorial:
Martínez Roca (1988)

Col.lecció:
Gran Fantasy

Núm: ---

Pàgines: 312

Lectures relacionades:
Soldado de Arete

Altres edicions:

1992 Martínez Roca, Gran Fantasy (tapa dura)

1991 Círculo de lectores

Fa més de dos anys que tenia aquesta lectura pendent i si fins ara no m’he llançat a llegir-la és en part perquè en els darrers temps diverses obres de temàtica grega han arribat a les meves mans com és el cas de Ilión i Olympo de Dan Simmons, la magnífica Señores del Olimpo de Javier Negrete o l’obra gràfica de Frank Miller, 300, i l’impactant pel.lícula homònima. Volia descansar una mica de tanta cultura grega, almenys fins fa una setmana quan vaig decidir atacar Soldado de la niebla.

Gene Wolfe és un autor que no posa les coses fàcils al lector, almenys la meva anterior experiència (La quinta cabeza de Cerbero) així ho evidencia. I Soldado de la niebla, tot i no endinsar-se en intríngulis argumentals tan complicats com el de la novel.la esmentada no deixa lloc a frivolitats i a molta diversió. Wolfe planteja una novel.la culta, reposada, que fuig de l’èpica i de la diversió per centrar-se en una ambientació molt acurada. De fet, aquest és un dels seus puntals: La recreació en clau fantàstica de la Grècia clàssica, a les acaballes de la Segona Guerra Mèdica, concretament l’any 479 a.C. Enrera resta la famosa batalla de les Termòpiles – darrerament en boca de molts gràcies a 300- succeïda un any abans i a la que la novel.la li ret homenatge en un capítol, o l’enfrontament naval de Micala on la flota persa va ser destruïda pels grecs.

Un ingredient que introdueix l’autor per ambientar-nos millor és el fet que els topònims geogràfics (ciutats, mars, muntanyes) i el de moltes de les ciutats-estat siguin presentats com devien anomenar-los els grecs d’aleshores. Així els espartans són cordelers o la ciutat d’Atenes és anomenada Pensament, el Peloponès és l’Illa roja iels déus grecs reben noms molt diferents als actuals. Tot això enriqueix la lectura però atenció! També provoca més d’un maldecap al lector doncs si ja teníem una certa cultura sobre mitologia grega i sobre el món hel.lenístic en general, aquests nous noms ens poden fer voltar el cap en més d’una ocasió. Sembla que Wolfe hagi volgut escriure la més realista de les novel.les fantàstiques ambientades en aquesta època.

Latro és un mercenari que ha estat lluitant a l’exèrcit del Gran Rei (Xerxes), ho sigui sota l’estandart persa que en els darrers anys ha pretès incorporar les polis gregues al seu grandiós imperi (encara que algunes ja eren aliades dels perses). Però Latro és ferit en batalla i pateix una malaltia estranya i fascinant: oblida tot allò que ha viscut cada dia de manera que per recordar qui és i on es troba ha d’escriure contínuament les seves vivències i impressions de tot el que l’envolta. D’aquesta manera es converteix en un testimoni perfecte a través del qual l’autor ens narra els darrers mesos d’aquesta segona onada de perses atacant terres hel.lèniques.

D’altra banda, però, a Latro se li ha concedit un do: la capacitat de veure i parlar amb els déus que encara campen per la terra observant i a vegades influint en els desitjos dels seus creients. No es tracta d’una relació tan marcada com la que podíem trobar en novel.les com Señores del olimpo, El Ciervo Blanco o La Maldición, doncs aquí els déus i els éssers fantàstics juguen un paper molt més subtil, però a la vegada més estrany. Sincerament el rol de la làmia que acompanya a Latro durant bona part de la novel.la se m’escapa, potser perquè no entenc la seva finalitat o perquè el mateix Wolfe no sap explicar-ho prou bé. En tot cas aquesta és un dels símptomes que la lectura de Soldado de la niebla no sempre arriba a tothom i que pot convertir-se en un petit trencaclosques.

El nostre protagonista recorrerà bona part del territori continental grec i la península del Peloponès com a esclau dels atenecs o dels espartans i contribuirà a que puguem conèixer de forma molt viva les diferents maneres de pensar dels ciutadans de diverses polis, així com el dia a dia d’alguns dels seus habitants. Però com deia anteriorment a Wolfe no li interessa oferir-nos relats èpics o drames sobre la guerra, més aviat busca que el lector s’endinsi dins la cultura hel.lènica... però això comporta presentar una història on passen pocs fets remarcables, on tot i la seva qualitat literària, els capítols es van arrossegant sense que el nostre protagonista esdevingui clau ni les seves relacions especialment meritòries... en definitiva, la prosa és densa en molts moments i també confusa i només un argument tan ben plantejat com aquest ens fa seguir endavant per descobrir els misteris que envolten la figura de Latro.