Freakcions 10
REVISTA
 

FREAKCIONS 10

Diversos autors

Editorial:
El Biblionauta
(2024)


Col.lecció:
---

Núm:
10

Pàgines:
140

Traductor:
Javier Calvo

Il·lustrador:
Toni Benages



   
Freakcions 10

La revista Freakcions ha esta tot un referent en els últims anys, un lloc on publicar contes de gènere en català que ha anat acumulant autors i premis a mesura que sortien noves entregues. Malauradament aquest sembla que, per ara, serà el darrer recull de la revista que com tots sabeu, és coordinada des de can Biblionauta. Aquest doncs és un número de comiat però que segueix apostant, com ha fet sempre, per portar-nos el bo i millor dels autors en llengua catalana i també acostar-nos a escriptors de renom mundial. I en aquest número no es queda curt precisament!

Com sempre, comencem pel relat breu guanyador del Concurs de microcontes que organitza el mateix col·lectiu de El Biblionauta. Son contes que no solen excedir d’una pàgina i per tant son difícils de valorar (almenys per un servidor) però que sovint son més que imaginatius i ofereixen propostes trencadores. Aquest és el cas de «Rere la porta» de Rubén Aran, un relat amb to humorístic sobre els problemes pràctics que es donen quan una porta apareix de sobte a casa teva. El narrador prefereix no obrir-la mai, no fos cas que obri un camí a un forat de cuc, o altres dimensions. Una manera divertida de dir que millor no aventurar-se per camins ignots.

Seguim amb «Parlar amb la mare» de l’andorrana Teresa Colom, un conte certament estrany i força confús sobre les anormalitats sonores que sent una dona al seu pis. No acaba de deixar clar si es un tema de malaltia psíquica o si les veus provenen d’ecos de quan vivia la seva mare. Una mica rebuscat i narrat amb cert barroquisme. Difícil

De la Berta Creus conec la seva novel·la en clau de fix up titulada Fins l’última pedra i per tant ja conec la seva veu poderosa i amb quina línia pot enfocar els seus relats. «Aüc» és un conte amb aires primigenis, salvatges, de crida de la selva. El protagonista, Edgar, recorda en una festa un fet del seu passat. El dia que es va perdre pel bosc. La família el va trobar poques hores després però per a ell, foren set anys. Ràbia, enveges, baralles infantils amb el seu cosí. I el terror subtil que desprenen els seus udols. Què va passar aquell fatídic dia? Va viatjar a un mon alternatiu? Va patir una fase psicòtica? Berta Creus executa una narració dinàmica, tot i que aboca a vegades salts massa de cop a records del passat però ens deixa una narració d’esperit feréstec que m’ha agradat molt.

Daniel Genís, el «Capità» de can Biblionauta potser fa poc que es dedica a escriure però la seva (per ara) primera novel·la, Uns déus ferotges, ja li ha valgut reconeixements com un Premi Ictineu. Aquest cop el podem tastar en el format curt a «Fantasmes de Mart» amb un argument de to clàssic que recorda a un relat de la dimensió desconeguda del Matheson. I  amb personatges potser un tant estereotipats. Suggereix línies de pensament que no s'executen i no sé si ho fa només per despistar al lector o per ambientar la història en un univers propi. Tanmateix es gaudeix de la lectura. Una nau espacial que torna a port és cridada a seguir un senyal de socors que prové d’un planeta. Allí la tripulació serà sotmesa a dures proves de caràcter psicològic quan els membres vagin desapareixent durant la missió de rescat.

Cada cop que llegeixo un conte de terror de l’Iván Ledesma sé que no em decebrà pas. Aquest homes és un mestre en oferir-nos allò que busquem: Contes macabres o replets de tensió i finals molt coherents amb la narració. Enguany vaig devorar la imprescindible Davant déus indiferents i fa poc li llegia la seva novel·la curta Fam que vaig trobar molt rodona. Ara m’enfronto amb el relat «Safareixes». Aquest també és un bon conte de terror de caire clàssic on uns turistes de ciutat van a passar una cap de setmana en un poble perdut. Allà la llegenda local, la de les Safareixes, espectres que surten del safareig abandonat del poble a les nits crues d’hivern, calarà fort en el Jordi, l’adolescent passota que només es preocupa per la si disposa de wifi o no. Un cop coneix la llegenda, no pot dormir còmodament fins que sent sorolls a la casa...Molt bé.

Tornem a la ciència-ficció i aquest cop amb el Pep Prieto i el relat «Centenari», un dels millor del present recull. Lluny em semblen les esbojarrades i paròdiques aventures de la novel·la Carnada si tenim en compte que aquest és un conte emotiu que ens traslladà a un futur proper on les persones poden allargar la vida fins al cent anys (justos). Per una banda trobem la fredor burocràtica del sistema judicial quan un iaio pretén allargar la seva vida sota una clàusula. Però de seguida Prieto transforma el relat en un emotiu comiat i amb sorpresa final. Molt rebé

«La revenja de la sal» de la Tina Vallès és un relat molt estrany, molt hipnòtic amb una prosa molt personal que enganxa però també és una història que també resulta molt confusa, amb tocs surrealistes i que no acabes d’entendre del tot. Difícil de valorar. Molt interessant per la prosa, no tant per la trama d’una pintora que treballa sobre un nen que s’enfonsa a l’aigua. Sembla que les percepcions que rep de quadre son més vives del que haurien de ser. És un text complicat, com deia, amb prosa colpidora però que costa d’encaixar.

Abans que Mai Més Llibres publiqués aquella obra mestra que és La ciutat i la Ciutat no hagués pensat mai que China Miéville, un dels autors més revolucionaris d’aquest segle XXI, es traduís mai al català. I guaita tu. No només la seva darrera novel·la la tenim a la nostra llengua sinó que a can Biblionauta ens han portat un relat del 2011 del genial autor anglès, una època on ja estava consolidat com un referent a escala mundial. Aquest relat és “Covehithe” i és clarament un text de Miéville: Desmesurat, boig, surrealista, esperpèntic, fresc i motivador. Els que conegueu l’obra de de l’autor sabreu que tan pot portar-nos obres mestres com La cicatriz o Embassytown com experiments surrealistes que et deixen sense saber què dir com ara Los últimos días de Nueva París... però que mai, mai, deixa indiferent.

A “Covehithe” la trama envolta a un pare i la seva filla que busquen el millor moment per observar un fenomen natural que fa mesos que es propaga per tot el món: L’aparició de certes estructures metàl·liques i com interactuen amb l’entorn. Com si fos una visió etnològica... però allunyada dels animals més aviat. El conte ens transporta amb una ambient de misteri fins que observem la primera de les estructures i se’ns explica el què passa... i ens quedem a quadres... trasbalsats i sense esma per dir res... però amb els ulls brillants de pur sentit de la meravella fantàstic. Kaijus inorgànics sorgits de l’aigua que ens deixen amb els ulls esbatanats pel que estem imaginat, entre la poètica surrealista i acurades descripcions de fets inversemblants:

«La Sea Quest es va incorporar sobre les torrasses de les potes com un paquiderm oníric impossible»

Un fantàstic i refotut relat de gran impacte visual, absurd si voleu, però replet d’imatges impactants. Miéville descriu molt bé, això sí:

«Una pornografia inhumana de cops i grinyols tremends, que espantava les balenes horroritzades dels indrets on una plataforma en muntava una altra, a l’escalf de les fonts hidrotermals»

Si ens desempalleguem del sentit de la incredulitat, la gaudirem. Potser el final podria haver estar més resolutiu però és un relat de China Miéville... espereu allò inesperable. Molt content d’haver-lo llegit en català.

Podríem dir que tornem a la realitat amb «Lluitar contra l’adversitat» de Ferran d’Armengol on una expedició humana viatja a un exoplaneta habitat preparats per a un primer contacte. Relat que juga amb les debilitats humanes per a parodiar-nos com a raça.

I el darrer conte és un relat escrit expressament per aquest recull i que es titula «El final d’El Biblionauta». Escrit per l’Edgar Cotes que acumula sense parar bons textos i que l’any passat, sense anar més lluny va guanyar el premi Ictineu per l’extraordinaria Un àngel cruel. Amb un estil distès Cotes ens porta un relat homenatge al web de El Biblionauta que durant aquests anys ha difós la lectura de gènere en català i que com comentava amb aquest número 10 arriba a la seva fi.
Un conte carregat de nostàlgia i que esdevé una metàfora sobre la cursa de El Biblionauta per l’univers d’internet.

En fi, que les galàxies, les estrelles i l’univers infinit siguin refugi per aquesta nau que marxa sense una destinació establerta però que ens ha deixat una colla de grans contes i il·lustracions durant aquesta dècada. Un exemple és la magnífica il·lustració de la coberta del present número, obra de Toni Benages.

Gràcies per la feina feta Daniel i també a tots els altres tripulants de nau de El Biblionauta

Eloi Puig
16/02/2025

 

Premis:

2024 ConcuTs per "Rere la porta"

 

Recerca per seccions:
Ciència-Ficció
Fantasia
Terror
Còmic
Revistes
 
  Creative Commons License
Aquest text està sota llicència de Creative Commons.
Relats que conté aquesta antologia:
Rere la porta (Rubén Aran)
Parlar amb la mare (Teresa Colom)

Aüc (Berta Creus)

Fantasmes de Mart (Daniel Genís)
Safareixes (Iván Ledesma)
Centenari (Pep Prieto)
La revenja de la sal (Tina Vallès)
Covehithe (Chima Miéville)
Lluitar contra l'adveritat? (Ferran d'Armengol)
El final de El Biblionauta (Edgar Cotes)
Podeu buscar el vostre llibre a:

El Biblionauta